SENSE SOSPITA

Així, sense sospita, sense esperar-ho, es produeix el curt-circuit. Un microscòpic fluix sanguini no arriba al seu destí i, talment com si es fongués una bombeta, en algun punt del cervell, en algun racó del disc dur, es fa fosc. En aquest instant tot depèn de l'atzar.
Con a l'inici d'una partida de póker, abans de descobrir les cartes no saps quines t'han tocat. A mesura que passa l'estona vas veient la jugada, es va fent clar i vas descobrint, amb ajudes (els comodins) i sense cartes marcades, si la sort ha estat de part teva o no.

I, a partir d'aquest moment, la incògnita!...

(A propòsit de l'ictus que em va "atacar" fa uns dies)

Imatge: google

PÀNIC

A en C, li toca, per atzar, el seient B, de la filera 22, del vol que l'ha de dur de Barcelona a... A  casa, abans d'anar a l'aeroport, ja ha començat el seu calvari. Sap que no suporta seure al mig. Els seients són curts. estrets, incòmodes. Això li genera una claustrofòbia terrible. Tot el camí, fins l'aeroport és un patiment.
Quan hi arriba intenta distreure's. Compra una revista, un diari esportiu, compta amb el seu iPad. Creu que amb tot això podrà superar les incomoditats i l'angúnia. Espera a pujar l'últim. Ja a l'interior, es dirigeix cap al seu seient. Sembla que el passatger del costat del passadís, un gegant de l'NBA, amb gorra i tovallola al coll, dorm. Intenta no despertar-lo. Com pot, salta per damunt de les seves cames i s'asseu.
L'avió aixeca el vol. Aconsegueix dormir una bona estona, però de sobte comencen els símptomes: calor, picor, suor, s'ennuega... S'ha d'aixecar, anar al lavabo, beure, estirar les cames... Li demana al veí si el vol deixar passar. El veí no respon. Dorm profundament. L'angunia ja és insuportable. Espera una estona més i li torna a demanar. Cap resposta, continua impassible. Em permet passar?, li pregunta per tercera vegada, ja amb els nervis a punt d'esclatar. Res de res. Amb tot el que ha hagut de passar, que ha estat molt, ja son gairebé a lloc.
De cop apareixen una hostesa i un ajudant de vol. S'apropen al seient del seu vehí. Amb molta cura i un esforç considerable l'aixequen i traslladen el maniquí cap a la porta del darrere.

(Pura ficcó)

ESTÚPID

Un home mira atentament com el seu gos es pixa damunt d'una sàlvia en un jardí públic. Sabut és que els pixats de gos maten algunes plantes, les flors, la gespa... Era una sàlvia magnífica. Roig intens. Preciosa! La cagarada d'un gos la reculls, la llenças a una paperera, te la pots endur a casa, donar-la a un vianant... però la pixarada d'un gos com te la enduus?

Davant la seva impassibilitat li suggereixo que s'emporti la salvia a casa, que la posi al damunt de la taula de la sala d'estar i que la vagi observant.

-Veurà com, de mica en mica, es va pansint i finalment mor-, li he etzibat.

M'ha mirat amb cara d'estúpid. S'ha quedat igual!

(Fet real a la Plaça de Catalunya. Girona.)

INCÒGNITA

El vigilant no havia vist entrar ningú. El relleu s'havia fet amb normalitat. No s'explicava perquè ara l'alarma estava desconnectada. Les càmeres no mostraven res anormal, no s'apreciava cap incidència ni cap imatge sospitosa. Malgrat això, veterà com era, l'instint li deia que alguna cosa no rutllava. Estava sol, com cada nit. Tot i la veterania va començar a notar una angúnia desconeguda. Va fer les darreres comprovacions. Aparentment tot estava en ordre. El que havia de custodiar aquella nit era quelcom d'alta seguretat.
De sobte va apreciar, a la pantalla, una lleugera escletxa al final del passadís, al punt oposat d'on es trobava. Una tènue claror, una resplendor metàl·lica i una ombra gairebé impercptible. Va ser un instant. Un calfred li va recòrrer el cos i una suor freda el va envair. Silenci.

No estava sol...

(Tot veient una pel·lícula a la tele)

Imatge: google

PESSOA

 El desdoblament, la renúncia, el jo, el no-jo, ser un i ser molts alhora i no ser ningú... 

-Sempre l’he llegit ocasionalment-, li dic a un company de classe. Se’m fa present només de tant en tant, per algun fet concret o per algun esdeveniment especial. És un poeta complex i la seva poesia difícil. No sé com classificar-lo en el meu ordre de preferències. Si escrivíssim els seus versos, l’un darrere l’altre, podríem tenir un magnífic text en prosa. 

-És cert- respon. Jo no l’he llegit massa, justament per tot això. Ja em costa llegir poesia “normal”, ara compta aquesta. Veurem que ens diu el profe. Ja és curiós que al mig de les lectures anteriors, Molière, Woolf, Goethe... ens hagi col·locat un poeta.

I va començar la classe. El poeta, Pessoa. El llibre, els poemes d’Àlvaro de Campos. 

Pessoa apassionant, desconcertant, inacabable, inabastable, foren els primers adjectius referits al poeta. No sabia que Pessoa, en portuguès, vol dir persona. Persona, personatge, màscara, algú i ningú alhora. Voluntat de no ser i de no haver estat. Desdoblament constant. Pessoa és ningú i és tots al mateix temps: Caeiro, Campos, Reis, i fins a setanta dos heterònims són els Pessoa, i cap d’ells és en realitat i en canvi cada un té la seva biografia, la seva obra poètica, la seva personalitat. Tot és irreal i real alhora. 

Disgregació permanent.

-Són tots aquests els seus “alter ego”?- pregunta algú.

-No ben bé-, són personatges, novament màscares. Són mentre són, és a dir, mentre estem amb ells llegint-los, i quan els deixem s’esvaeixen.

Cada un d’ells, des dels seus poemes, son la recreació d’una personalitat diferent. Cada un d’ells ens parla d’una visió i d’una vivència distinta i concreta, lúdica i única.

-Quantes lectures es poden fer, doncs, de Pessoa?

-Tantes com vulguis, tantes com Pessoas hi ha-. Ell mateix ho diu en un dels poemes d’Alberto Caeiro, un dels Pessoas: “No sempre sóc igual en el que dic i escric”. 

Ha estat la descoberta d’una nova manera d’entendre i de llegir el poeta múltiple, el poeta real, anònim per voluntat pròpia. El poeta proper als clàssics i el de la més exigent modernitat. El poeta gris, absent-present, contradictori, mestre de la ficció, real malgrat ell mateix.

(Després d’una classe d’en Xavier Pla sobre Pessoa i els poemes d’Àlvaro de Campos)

Imatge: wikimedia.org

SOLITUD

Va pensar que la seva estada en un altre lloc li seria profitosa. Trencar amb els hàbits, amb el dia a dia. Canvi de lloc per viure-hi, de veïns, de feina, de costums. S’ho repetia una i altra vegada com per convèncer-se a si mateix. S’havia submergit en una rutina progressiva. Sense il·lusió per res: la feina, els amics, la...

Per què, de sobte, es feia tantes preguntes? Per què el molestava que es preocupessin d’ell?... Tot havia canviat. No es cuidava. Els seus amics, sobretot les seves amigues, s’ho preguntaven. Sempre elegant, gens ostentós, s'havia anat deixant... De sobte sempre vestit igual. Dies i dies. Trist. Capcot. Absent.

Ja no el lligava res allí. Els amics, cansats d'intentar animar-lo, havien renunciat. Era com donar cops de cap a una paret. Se n'adonava. Intentava respondre. No se’n sortia. La decisió estava presa: marxaria i ho deixaria tot: la feina, la parella, de la que no n’havia parlat amb ningú, ni en volia parlar, els amics...

Va viure un temps en un petit poble, tranquil. Suficient per notar algun canvi. Gent nova. Amics nous. Feina nova. Tot per intentar trobar el desllorigador a la seva situació. No va acabar d’aconseguir-ho. No podia endevinar el perquè de la seva apatia i de la pèrdua d'interès per tot. No es sentia deprimit, no! El que havia decidit ho havia fet en plena lucidesa.

Sense respostes, no va tornar a la seva ciutat. Literalment va desaparèixer. En el moment de la decisió va escriure a la seva llibreta: "La solitud no és estar sol, la solitud és sentir-se sol", i va subratllar sentir-se sol.

(De l’experiència viscuda per un amic)

RISC

Ara em diuen que no et puc dir que t’estimo, així, tal com raja, com to he dit sempre, em diuen que t’ho he de dir però sense dir-t’ho, que ho he de fer amb paraules que vulguin dir el mateix, però no amb les que he fet servir sempre. Em diuen que és el mateix que passa amb els pintors, que poden no pintar allò que veuen sinó allò que els suggereixi la realitat.

Si pinto un cirerer, com et puc fer entendre que el que he pintat és un mussol? Corro el risc, doncs, de dir-te que t’estimo i que tu entenguis que anirem de vacances al Carib!, o que entenguis qui sap què...

(A propòsit de que quan un es vol expressar no cal dir les coses com son sinó només mostrar-les)