Va pensar que la seva
estada en un altre lloc li seria profitosa. Trencar amb els hàbits, amb el dia
a dia. Canvi de lloc per viure-hi, de veïns, de feina, de costums. S’ho repetia
una i altra vegada com per convèncer-se a si mateix. S’havia submergit en una
rutina progressiva. Sense il·lusió per res: la feina, els amics, la...
Per què, de sobte, es
feia tantes preguntes? Per què el molestava que es preocupessin d’ell?... Tot
havia canviat. No es cuidava. Els seus amics, sobretot les seves amigues, s’ho
preguntaven. Sempre elegant, gens ostentós, s'havia anat deixant... De sobte sempre
vestit igual. Dies i dies. Trist. Capcot. Absent.
Ja no el lligava res
allí. Els amics, cansats d'intentar animar-lo, havien renunciat. Era com donar
cops de cap a una paret. Se n'adonava. Intentava respondre. No se’n sortia. La
decisió estava presa: marxaria i ho deixaria tot: la feina, la parella, de la
que no n’havia parlat amb ningú, ni en volia parlar, els amics...
Va viure un temps en
un petit poble, tranquil. Suficient per notar algun canvi. Gent nova. Amics
nous. Feina nova. Tot per intentar trobar el desllorigador a la seva situació.
No va acabar d’aconseguir-ho. No podia endevinar el perquè de la seva apatia i
de la pèrdua d'interès per tot. No es sentia deprimit, no! El que havia decidit
ho havia fet en plena lucidesa.
Sense respostes, no va
tornar a la seva ciutat. Literalment va desaparèixer. En el moment de la decisió
va escriure a la seva llibreta: "La solitud no és estar sol, la solitud és
sentir-se sol", i va subratllar sentir-se sol.
(De
l’experiència viscuda per un amic)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada