El desdoblament, la
renúncia, el jo, el no-jo, ser un i ser molts alhora i no ser ningú...
-Sempre l’he llegit
ocasionalment-, li dic a un company de classe. Se’m fa present només de tant en
tant, per algun fet concret o per algun esdeveniment especial. És un poeta
complex i la seva poesia difícil. No sé com classificar-lo en el meu ordre de
preferències. Si escrivíssim els seus versos, l’un darrere l’altre, podríem
tenir un magnífic text en prosa.
-És cert- respon. Jo
no l’he llegit massa, justament per tot això. Ja em costa llegir poesia
“normal”, ara compta aquesta. Veurem que ens diu el profe. Ja és curiós que al
mig de les lectures anteriors, Molière, Woolf, Goethe... ens hagi col·locat un poeta.
I va començar la
classe. El poeta, Pessoa. El llibre, els poemes d’Àlvaro de Campos.
Pessoa apassionant,
desconcertant, inacabable, inabastable, foren els primers adjectius referits al
poeta. No sabia que Pessoa, en portuguès, vol dir persona. Persona, personatge,
màscara, algú i ningú alhora. Voluntat de no ser i de no haver estat.
Desdoblament constant. Pessoa és ningú i és tots al mateix temps: Caeiro,
Campos, Reis, i fins a setanta dos heterònims són els Pessoa, i cap d’ells és
en realitat i en canvi cada un té la seva biografia, la seva obra poètica, la
seva personalitat. Tot és irreal i real alhora.
Disgregació permanent.
Disgregació permanent.
-Són tots aquests els
seus “alter ego”?- pregunta algú.
-No ben bé-, són
personatges, novament màscares. Són mentre són, és a dir, mentre estem amb ells
llegint-los, i quan els deixem s’esvaeixen.
Cada un d’ells, des
dels seus poemes, son la recreació d’una personalitat diferent. Cada un d’ells
ens parla d’una visió i d’una vivència distinta i concreta, lúdica i única.
-Quantes lectures es
poden fer, doncs, de Pessoa?
-Tantes com vulguis,
tantes com Pessoas hi ha-. Ell mateix ho diu en un dels poemes d’Alberto
Caeiro, un dels Pessoas: “No sempre sóc igual en el que dic i escric”.
Ha estat la descoberta
d’una nova manera d’entendre i de llegir el poeta múltiple, el poeta real, anònim
per voluntat pròpia. El poeta proper als clàssics i el de la més exigent
modernitat. El poeta gris, absent-present, contradictori, mestre de la ficció,
real malgrat ell mateix.
(Després
d’una classe d’en Xavier Pla sobre Pessoa i els poemes d’Àlvaro de Campos)
Imatge: wikimedia.org
Imatge: wikimedia.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada