Fruit de l'experiència adquirida a l'Aula d'Escriptura, la decisió d'escriure ha estat fàcil. Escriure què? sobre què, perquè? Descartat el gènere de ficció, la primera idea fou escriure un dietari. Després, canvi d'idea. El nom era la cosa: notes, papers, quadern... i... Un quadern, una mirada atenta i reflexiva. Una manera de tractar la notícia, el personatge, la ciutat, el dia a dia, la cultura en les diverses formes: una paraula, una frase, una música, una pel·lícula, un llibre... serien els temes.

Una primera part , però, els textos escrits com a exercicis de classe. No seria just no fer-ho, en definitiva són els que m’han donat peu a escriure.

dimecres, 24 de juny del 2015

PESSOA


 El desdoblament, la renúncia, el jo, el no-jo, ser un i ser molts alhora i no ser ningú... 
-Sempre l’he llegit ocasionalment-, li dic a un company de classe. Se’m fa present només de tant en tant, per algun fet concret o per algun esdeveniment especial. És un poeta complex i la seva poesia difícil. No sé com classificar-lo en el meu ordre de preferències. Si escrivíssim els seus versos, l’un darrere l’altre, podríem tenir un magnífic text en prosa. 
-És cert- respon. Jo no l’he llegit massa, justament per tot això. Ja em costa llegir poesia “normal”, ara compta aquesta. Veurem que ens diu el profe. Ja és curiós que al mig de les lectures anteriors, Molière, Woolf, Goethe... ens hagi col·locat un poeta.
I va començar la classe. El poeta, Pessoa. El llibre, els poemes d’Àlvaro de Campos. 
Pessoa apassionant, desconcertant, inacabable, inabastable, foren els primers adjectius referits al poeta. No sabia que Pessoa, en portuguès, vol dir persona. Persona, personatge, màscara, algú i ningú alhora. Voluntat de no ser i de no haver estat. Desdoblament constant. Pessoa és ningú i és tots al mateix temps: Caeiro, Campos, Reis, i fins a setanta dos heterònims són els Pessoa, i cap d’ells és en realitat i en canvi cada un té la seva biografia, la seva obra poètica, la seva personalitat. Tot és irreal i real alhora. 

Disgregació permanent.
-Són tots aquests els seus “alter ego”?- pregunta algú.
-No ben bé-, són personatges, novament màscares. Són mentre són, és a dir, mentre estem amb ells llegint-los, i quan els deixem s’esvaeixen.
Cada un d’ells, des dels seus poemes, son la recreació d’una personalitat diferent. Cada un d’ells ens parla d’una visió i d’una vivència distinta i concreta, lúdica i única.
-Quantes lectures es poden fer, doncs, de Pessoa?
-Tantes com vulguis, tantes com Pessoas hi ha-. Ell mateix ho diu en un dels poemes d’Alberto Caeiro, un dels Pessoas: “No sempre sóc igual en el que dic i escric”. 
Ha estat la descoberta d’una nova manera d’entendre i de llegir el poeta múltiple, el poeta real, anònim per voluntat pròpia. El poeta proper als clàssics i el de la més exigent modernitat. El poeta gris, absent-present, contradictori, mestre de la ficció, real malgrat ell mateix.
(Després d’una classe d’en Xavier Pla sobre Pessoa i els poemes d’Àlvaro de Campos)

Imatge: wikimedia.org

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada